Nouvelle vague és la denominació que la crítica va utilitzar per designar un nou grup de cineastes francesos sorgit a finals de la dècada de 1950. Els nous realitzadors van reaccionar contra les estructures que el cinema francès imposava fins a aquest moment i, conseqüentment van quedar com a màxima aspiració, no només la llibertat d'expressió, sinó també llibertat tècnica en el camp de la producció.

 

El nom de nouvelle vague sorgeix quan molts dels crítics i escriptors de la revista especialitzada Cahiers du Cinéma (Quaderns de Cinema) decideixen incórrer en la direcció de films cap a finals dels anys cinquanta, després d'haver exercit la professió de guionistes durant els anys precedents. 

 

Entre els referents que van inspirar a aquesta "nova onada" de la producció cinematogràfica francesa, és possible citar el cèlebre André Bazin, del qual van adoptar la necessitat de retratar la realitat organitzant la percepció de les obres d'una manera summament versemblant pel que fa al desenvolupament de les vicissituds dels personatges. 

 

De manera similar, el 1948, el director i crític de cinema Alexandre Astruc va proclamar un nou estil fílmic, la "càmera-stylo"; es tracta del cinema d'autor, en el qual el director havia de trobar-creativament per sobre de tot i la pel·lícula havia de néixer d'ell: "Si l'escriptor escriu amb una ploma o un bolígraf, el director escriu amb la càmera". 

 

Un aspecte fonamental que afavorirà el canvi en el cinema francès és el fet que el 1958, acabada la guerra d'independència d'Algèria, Charles De Gaulle, president de la República, nomena com a ministre de cultura a André Malraux, que va impulsar una legislació proteccionista favorable als cineastes novells i al cinema de qualitat.

A més, en aquesta època es constitueix una nova onada d'espectadors, formats en l'assistència a cineclubs, que es troben disposats a acollir tota novetat en el terreny cinematogràfic. 

 

Comença a prendre forma el 1958, quan Claude Chabrol dirigeix ​​dues pel·lícules gràcies als diners que la seva dona obté d'una herència. El procés de consolidació de la Nouvelle Vague va quedar de manifest al Festival de Cannes de 1959, on van resultar guanyadors.

 

Les pel·lícules sorgides durant 1959 es caracteritzaven per la seva espontaneïtat, amb grans dosis d'improvisació, tant en el guió com en l’actuació.

 

caracteristiques:

 

- trenca les seves convencions de manera voluntària i conscient, al mateix temps que homenatjava els aspectes positius delcinema comercial.

 

-Posseeix un bagatge cultural cinematogràfic, obtingut en les Escoles de Cinema i en la Cinemateca Francesa.

 

-desenvolupaven el seu estil a través de la crítica a la revista Cahiers du Cinéma.

Es tractava de cinèfils, i les seves pel·lícules tenen referències i cites que fan d'homenatge a ells.

 

-Defensen el cinema de directors com Howard Hawks, John Ford, Samuel Fuller, etc.,

 així com també el cinema realista i visual de Jean Renoir, Robert Bresson, Max Ophuls, etc.

 

-La preparació teòrica i el desig de renovar el cinema va impulsar a redescobrir la "mirada" de la càmera i el poder creador del muntatge, eren admiradors d'Orson Welles.

 

-Tractar en les seves pel·lícules la condició humana aïllada en la societat burgesa de la postguerra.

 

-Consideraven el cinema com una mena d'autoconeixement personal, i en les seves pel·lícules apareixen clares referències personals.

 

-Aporta un nou ús de la fotografia, en blanc i negre, que se serveix en interiors d'una il·luminació indirecta, rebotada, per generar així un ambient realista a l'estil de les il·luminacions, q aixo permet rodar amb lleugeresa i que la càmera segueixi els actors de forma més natural.

 

- La seva tècnica és artesanal, tenien un equip tècnic reduït, sense actors importants i amb una interpretació q improvitzaven actors joves.

 

 -és un cinema realista, sota la influència del Neorealisme italià i del llenguatge televisiu, que tracta sobre temes morals.

ARTISTES NOUVELLE VAGUE

 

Agnès Varda o també coneguda com l'"àvia de la Nouvelle Vagui", Les seves pel·lícules, documentals i vídeo-instal·lacions guarden un caràcter realista i social. Tota la seva obra presenta un estil experimental distintiu.

 

François Truffault va ser un director, crític i actor francès, que podriem considerar que va ser ell qui va crear aquest moviment francés conegut com la “nouvelle vagué”.

 

Jean -Luc Godard era molt atrevit en la manera de filmar. No necessitava argument, ni seguia una línia narrativa clara si no li convenia. La seva tècnica era innovadora: filmava amb càmera en mà, utilitzava el documental, saltava d'un pla a un altre, inventava mètodes segons la necessitat apareixia i aquest era el seu estil.Segons els cineastes convencionals, Godard no sabia fer pel·lícules.

 

FREE CINEMA

 

Hem parlat fins ara del moviment francès de "Nouvelle Vague" però durant l'època de mitjans del segle XX, també van sorgir el Neorealisme italià i el Free Cinema a Anglaterra. Explicaré aquest darrer moviment perquè està relacionat amb la Nouvelle Vague. 

 

El Free Cinema va estar vigent entre els anys 50 i 60 i es va caracteritzar per la renovació de temàtiques i inspiració social. Molts artistes cansats i descontents amb el cinema tradicional de grans estudis i grans produccions, es van afegir al moviment on les històries tractaven la realitat del moment i no contextos propagandístics. Els temes tractats majoritàriament l'inconformisme social, la crítica a la burgesia i a la societat immobilitzada.

 

Estil: Transfons de tristesa, amargura, vida humana sotmesa, aïllament, indivudualització. Problemes socials, proletariat britànic, abortament, homosexualitat, llibertat sexual de la dona. 

 

Protagonistes: Joves, classe baixa o mitja, treballadors...

 

L'objectiu era un cinema amb ideologies inconformistes, reivindicatives, absolutament lliure i amb compromís social.

 

Va significar un canvi en les bandes sonores sent ara d’un estil de jazz més típic.

 

"La soledad del corredor de fondo" (The Loneliness Of The Long Distance Runner) ALLAN SILITOE

https://www.youtube.com/watch?v=TtBng-B2DJQ 

 

Tracta d’un jove rebel, que ingressa en un centre d'educació vigilada per haver robat en una botiga. Practicant les curses de fons, s'evadeix en somnis durant les seves carreres solitàries. Es fa conèixer gràcies a les seves carreres…

 

• Aquesta pel·lícula és una adaptació d’una novel·la d'Alan Sillitoe.

• A la novel·la es tracta una història d'amor entre el corredor i l’entrenador on es mostra la complexitat de les relacions homosexuals. I a la pel·lícula aquesta part de la trama canvia i tracta d’un jove treballador amb interès per delictes menors i un dia és arrestat i ha d’anar a un reformatori angles. Allà viu en condicions molt restrictives i busca ajuda en les carreres de fons. Gràcies a la seva implicació i a la seva qualitat com a corredor, se li ofereix una feina en cas de guanyar una cursa. En el moment de la cursa, tot i anar guanyant decideix parar i perdre per demostrar la seva llibertat com a persona. GUANYA PERDENT.

•  

PEL·LÍCULES :

• À bout de souffle és una pel·lícula de la Nouvelle Vague francesa de 1960, dirigida per Jean-Luc Godard i protagonitzada per Jean-Paul Belmondo, Jean Seberg, Daniel Boulanger i Jean-Pierre Melville.

• Michel és un delinqüent que, després de robar un cotxe a Marsella, emprèn viatge a París per cobrar uns diners que deu i tornar a veure la seva amiga nord-americana, Patricia. En el camí, perseguit per la policia de trànsit, mata un agent. Arriba a París sense diners. Passa el seu temps amb Patricia, intentant convèncer-la de tornar a anar a dormir amb ell, i de acompanyar-lo a Roma mentre Michel tracta de recuperar els seus diners i s'oculta de la policia. Patricia dubte sobre els seus sentiments cap a ell. Quan descobreix que és buscat per la policia, comença per ajudar-lo. Però al final el denuncia a la policia. Michel, cansat i enamorat, es nega a fugir, el que provocarà la seva fi.